El passat dimecres, 27 de gener, els alumnes de diferents nivells de català ens vam reunir al Cercle Sport de Figueres amb l’escriptor Vicenç Pagès per tal que ens expliqués els seus llibres, en concret, i atengués les preguntes que prèviament havíem preparat. Després de la presentació del polític Pere Casellas, la qual va ser curta, sense sentit i mal preparada (no pots presentar un llibre i dir que no trobes les paraules per presentar-lo!), va cedir la paraula a una tal Lluïsa (amb perdó, la qualifico així perquè desconec totalment qui era) que mínimament va donar a conèixer l’escriptor i el llibre i va iniciar la tanda de preguntes. Llavors tot va anar seguit: primer, un monòleg preparat d’en Vicenç en què va presentar els dos llibres dels quals venia a parlar, Els jugadors de Whist i Cartes a la reina d’Anglaterra i, segon, un seguit de preguntes al llarg de més d’una hora en què els lectors preguntaven per uns fets i uns personatges que per alguns eren més reals que imaginaris. Un exemple d’això era la insistència dels lectors sobre la mort d’en Biel. Feia la impressió que la seva mort els havia afectat, i cercaven amb les preguntes respostes que alleugerissin el seu patiment. Pagès ho recordà: la seva mort era necessària per què la història tingués un sentit. Altres preguntes, les podem catalogar com xafarderies del procés de realització de l’obra. Curiositats entranyables, menys necessàries per comprendre l’esdevenir dels personatges i la història, però que fan que el públic marxi a casa amb la sensació d’haver intimat amb l’escriptor. Sort, però, que en Vicenç Pagès és una persona culta i va saber conduir les respostes cap a terrenys on ell va voler. Sense mostrar-se pedant, va demostrar que fer literatura és indagar en la condició humana, interpretant-la, estudiant-la i explicant-la sota un punt de vista particular. Així ens va deixar algunes perles com la sorprenent teoria “almodovariana” d’en Biel, en Churchill i en Jordi; una anàlisi de com ha canviat la realitat en el petit espai històric de dues generacions, o una reflexió sobre la fugacitat de l’èxit.
En resum, els qui van escoltar entre línies, van entendre que la literatura ens pot ajudar a fer que les nostres vides siguin menys rutinàries i més màgiques, menys avorrides i més inquietants i sobretot un mirall que reflexa qui i què som en un present on sembla que tot ja estigui dat i beneït.
Víctor Ferreira i Vilallonga
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Trobo que tracta d´ignorants i feliuets als qui van anar a la presentació i van fer les preguntes. Fet i fet ja ho sap la gent que tot és irreal, només faltaria. El fet és que van voler aprofundir en temes relacionats en l´obra que no van acabar d´entedre el sentit, ja que és molt complexe, però no per fer el xafarder ni per apaivagar el dolor que els va provocar la mort del Biel.I si la literatura li sembla que ajuda a fer-nos una vida més dolça, miri Ventdelplà i canviarà de parer. . .
ResponEliminaVoldira afegir que Pere Caselles dins del seu tema va estar correcte i gens pesat, ja que el que interessava és que parlés l´autor i la Sra. Lluïsa per si no ho sap és una professora, Ja veu amb la ignorància que ens hem de trobar pel món. Aquest món irreal en què vivim i que gràcies a aquestes obres com ara les del cult i gens pedant Vicenç Pagès, ens ajuden a fer la nostra vida una mica més rosa.
ResponElimina(he hagut de posar anònim perquè no tinc cap més sistema per identificar-me, però em dic Marta Palliser)
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina