Fem un repàs de les funcions sintàctiques per poder identificar-les fàcilment. Alguns exemples:
- M’agraden les pomes. (subjecte; no pot ser CD perquè concorda en nombre amb el verb).
- La Maria compra pomes per a la Teresa. (CI, perquè respon a la pregunta: Per a qui compra les pomes?)
A la pàgina 280 del llibre hi ha un repàs de la substitució pronominal. Alguns exemples:
- Treu la llet de la nevera. (la + en) -> Treu-la’n.
- Demà donaré el regal a ell. (el + li) -> Demà l’hi donaré.
Altres exemples, extrets d'una fotocòpia:
- La Núria ha demanat roses i en David li n’ha portades un pom.
Una bona eina per trobar els pronoms febles és tornar a escriure l'oració sencera:
- La Núria ha demanat roses i en David ha portat un pom de roses a la Núria.
CN: en CI: li
- Si els vostres amics no saben encara res de tot això, escriviu–los-ho.
- Si els vostres amics no saben encara res de tot això, escriviu això als vostres amics.
CD: ho CI: los
M. Àngels Toboso
ELS PRONOMS RELATIUS: FUNCIONS SINTÀCTIQUES
A fi de poder identificar les funcions sintàctiques que exerceixen els pronoms relatius en una oració, les hem repassat amb estructures simples. Són les següents:
• Subjecte: És l’element al qual s’atribueix un predicat.
Ex: En Joan dorm / Els nois dormen / En Joan menja
• Complement directe (CD): Només s’usa amb verbs transitius. No porta mai preposició.
Ex: En Joan menja pomes = En Joan en menja.
Jo estimo el meu gat = Jo l’estimo.
• Complement preposicional o de règim verbal (CRV): Sempre porta una preposició regida per la naturalesa gramatical del verb. Les més habituals són A (acostumar-se, dedicar-se...), DE (parlar, oblidar-se, adonar-se...), EN (pensar, complaure’s...), AMB (avenir-se...) i CONTRA (lluitar...).
Ex: Jo penso en el meu gat / Jo gaudeixo de la neu.
• Complement indirecte (CI): S’usa amb verbs transitius i intransitius. Es refereix bàsicament a éssers animats. Sempre va precedit de les preposicions A i PER A.
Ex: Jo compro caramels a / per a en Joan = Jo li compro caramels.
• Atribut (Atr): L’atribut sempre depèn dels verbs copulatius SER, ESTAR i SEMBLAR, els quals només fan de nexe. Són intransitius i, per tant, incompatibles amb un CD. L’atribut sempre concorda amb el subjecte de l’oració en gènere i nombre.
Ex: Jo sóc / estic / semblava malalt.
• Complement del nom (CN): Complementa un nom i funciona com un adjectiu. Va introduït per la preposició DE.
Ex: El gos de la Maria és gros.
• Complement circumstancial (CC): Expressa matisos de l’acció del verb. Els complements més habituals són:
CC de temps: Avui he comprat molt / Enguany no anirem de vacances.
CC de manera: En Joan es passeja sense sabates.
CC de lloc: Sóc prop de casa / Aquí vaig estudiar la carrera.
CC d’instrument: He tallat la gespa amb les tisores.
• Complement predicatiu (Cpred): En el complement predicatiu el verb només fa de nexe entre subjecte i complement. El predicatiu acostuma a ser gairebé sempre un adjectiu i com a tal es declina concordant en gènere i nombre amb el subjecte de l’oració. Mai no és un adverbi ni un sintagma adverbial.
Ex: En Joan es passeja descalç / La Joana es passeja descalça / L’Anna es passeja feliç / En Miquel es passeja feliç.
Eva Costa Puigmal
• Subjecte: És l’element al qual s’atribueix un predicat.
Ex: En Joan dorm / Els nois dormen / En Joan menja
• Complement directe (CD): Només s’usa amb verbs transitius. No porta mai preposició.
Ex: En Joan menja pomes = En Joan en menja.
Jo estimo el meu gat = Jo l’estimo.
• Complement preposicional o de règim verbal (CRV): Sempre porta una preposició regida per la naturalesa gramatical del verb. Les més habituals són A (acostumar-se, dedicar-se...), DE (parlar, oblidar-se, adonar-se...), EN (pensar, complaure’s...), AMB (avenir-se...) i CONTRA (lluitar...).
Ex: Jo penso en el meu gat / Jo gaudeixo de la neu.
• Complement indirecte (CI): S’usa amb verbs transitius i intransitius. Es refereix bàsicament a éssers animats. Sempre va precedit de les preposicions A i PER A.
Ex: Jo compro caramels a / per a en Joan = Jo li compro caramels.
• Atribut (Atr): L’atribut sempre depèn dels verbs copulatius SER, ESTAR i SEMBLAR, els quals només fan de nexe. Són intransitius i, per tant, incompatibles amb un CD. L’atribut sempre concorda amb el subjecte de l’oració en gènere i nombre.
Ex: Jo sóc / estic / semblava malalt.
• Complement del nom (CN): Complementa un nom i funciona com un adjectiu. Va introduït per la preposició DE.
Ex: El gos de la Maria és gros.
• Complement circumstancial (CC): Expressa matisos de l’acció del verb. Els complements més habituals són:
CC de temps: Avui he comprat molt / Enguany no anirem de vacances.
CC de manera: En Joan es passeja sense sabates.
CC de lloc: Sóc prop de casa / Aquí vaig estudiar la carrera.
CC d’instrument: He tallat la gespa amb les tisores.
• Complement predicatiu (Cpred): En el complement predicatiu el verb només fa de nexe entre subjecte i complement. El predicatiu acostuma a ser gairebé sempre un adjectiu i com a tal es declina concordant en gènere i nombre amb el subjecte de l’oració. Mai no és un adverbi ni un sintagma adverbial.
Ex: En Joan es passeja descalç / La Joana es passeja descalça / L’Anna es passeja feliç / En Miquel es passeja feliç.
Eva Costa Puigmal
Lo que farem...
Sóc en Ramon i estic fent el curs de nivell D a Figueres en el primer torn, de 18 h a 19.30 h. En aquesta petita exposició vull tractar sobre les construccions incorrectes amb la utilització del lo neutre.
De fet, hi ha una sèrie d’expressions que, per costum o per la influència del castellà, diem malament: “vale”, “bueno”, “lo”, etc. Amb tot, hi ha frases força senzilles de corregir, per exemple:
“Lo que et volia dir és que no anirem de viatge”. Aquí la correcció és fàcil: “El que et volia dir...”
Una altra:
“Saps lo que val aquesta cadira?” per “ saps quant val...” o “ saps què val...”.
Altres construccions comunes són:
“Per lo general” per “En general”;
“De lo contrari” per “En cas contrari”.
Ara, n’hi ha d’altres també molt utilitzades que potser compliquen més la correcció:
“Com tenim lo de l’acomiadament?” Potser hauria de ser “allò de l’acomiadament” o “l’assumpte de l’acomiadament”.
Seria bo que entre tots poséssim totes aquelles frases comunes del dia a dia que permetessin elaborar una llista més típica i amb més correccions.
Ramon Pérez Campins
De fet, hi ha una sèrie d’expressions que, per costum o per la influència del castellà, diem malament: “vale”, “bueno”, “lo”, etc. Amb tot, hi ha frases força senzilles de corregir, per exemple:
“Lo que et volia dir és que no anirem de viatge”. Aquí la correcció és fàcil: “El que et volia dir...”
Una altra:
“Saps lo que val aquesta cadira?” per “ saps quant val...” o “ saps què val...”.
Altres construccions comunes són:
“Per lo general” per “En general”;
“De lo contrari” per “En cas contrari”.
Ara, n’hi ha d’altres també molt utilitzades que potser compliquen més la correcció:
“Com tenim lo de l’acomiadament?” Potser hauria de ser “allò de l’acomiadament” o “l’assumpte de l’acomiadament”.
Seria bo que entre tots poséssim totes aquelles frases comunes del dia a dia que permetessin elaborar una llista més típica i amb més correccions.
Ramon Pérez Campins
Trobada amb l’escriptor Vicenç Pagès
El passat dimecres, 27 de gener, els alumnes de diferents nivells de català ens vam reunir al Cercle Sport de Figueres amb l’escriptor Vicenç Pagès per tal que ens expliqués els seus llibres, en concret, i atengués les preguntes que prèviament havíem preparat. Després de la presentació del polític Pere Casellas, la qual va ser curta, sense sentit i mal preparada (no pots presentar un llibre i dir que no trobes les paraules per presentar-lo!), va cedir la paraula a una tal Lluïsa (amb perdó, la qualifico així perquè desconec totalment qui era) que mínimament va donar a conèixer l’escriptor i el llibre i va iniciar la tanda de preguntes. Llavors tot va anar seguit: primer, un monòleg preparat d’en Vicenç en què va presentar els dos llibres dels quals venia a parlar, Els jugadors de Whist i Cartes a la reina d’Anglaterra i, segon, un seguit de preguntes al llarg de més d’una hora en què els lectors preguntaven per uns fets i uns personatges que per alguns eren més reals que imaginaris. Un exemple d’això era la insistència dels lectors sobre la mort d’en Biel. Feia la impressió que la seva mort els havia afectat, i cercaven amb les preguntes respostes que alleugerissin el seu patiment. Pagès ho recordà: la seva mort era necessària per què la història tingués un sentit. Altres preguntes, les podem catalogar com xafarderies del procés de realització de l’obra. Curiositats entranyables, menys necessàries per comprendre l’esdevenir dels personatges i la història, però que fan que el públic marxi a casa amb la sensació d’haver intimat amb l’escriptor. Sort, però, que en Vicenç Pagès és una persona culta i va saber conduir les respostes cap a terrenys on ell va voler. Sense mostrar-se pedant, va demostrar que fer literatura és indagar en la condició humana, interpretant-la, estudiant-la i explicant-la sota un punt de vista particular. Així ens va deixar algunes perles com la sorprenent teoria “almodovariana” d’en Biel, en Churchill i en Jordi; una anàlisi de com ha canviat la realitat en el petit espai històric de dues generacions, o una reflexió sobre la fugacitat de l’èxit.
En resum, els qui van escoltar entre línies, van entendre que la literatura ens pot ajudar a fer que les nostres vides siguin menys rutinàries i més màgiques, menys avorrides i més inquietants i sobretot un mirall que reflexa qui i què som en un present on sembla que tot ja estigui dat i beneït.
Víctor Ferreira i Vilallonga
En resum, els qui van escoltar entre línies, van entendre que la literatura ens pot ajudar a fer que les nostres vides siguin menys rutinàries i més màgiques, menys avorrides i més inquietants i sobretot un mirall que reflexa qui i què som en un present on sembla que tot ja estigui dat i beneït.
Víctor Ferreira i Vilallonga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)